Báñate en mi ojos, que se joda el mar.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris je ne veux pas travailler. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris je ne veux pas travailler. Mostrar tots els missatges

dimarts, 26 d’abril del 2011

Terra d'àngels



Per segona vegada en menys d'un any, Londres ha estat el meu destí. També visitàrem Oxford, que em va parèixer una ciutat molt acollidora.
Anglaterra...esque és altra forma de veure la vida. Potser jo l'aprecie perquè és molt oposada a com la vem ací. Me n'he adonat que l'última vegada que vaig escriure sobre ella em vaig passar d'idealitzar-la. Però va ser la primera sensació!
De totes formes, encara em costa trobar-li les coses dolentes.
Jo crec que deuriem aprendre moltes coses d'ells, però si forem com ells...doncs no tindriem ixa vida fàcil i descarada que hi tenim. El que passa és que jo sóc prou seria moltes vegades, i en aquesta societat d'ací trobe molt a faltar el respecte pels altres, el conéixer les obligacions pròpies, perquè ací estem aprenent a només parlar de drets. Diuen que tenim moltes lleis. Bo, si tots fórem capaços de respectar els altres no ens en caldrien, de lleis!

Por segunda vez en menos de un año, Londres ha sido mi destino. También visitamos Oxford, que me pareció una ciudad muy acogedora.
Inglaterra...esque es otra forma de ver la vida. Puede ser yo la aprecio porque es muy opuesta a cómo la vemos aquí. Me he dado cuenta de que la última vez que escribí sobre ella me pasé idealizándola. ¡Pero fue la primera sensación!

De todas formas, aún me cuesta encontrarle las cosas malas.

Yo creo que deberíamos aprender muchas cosas de ellos, pero si fuéramos como ellos...pues no tendríamos esta vida fácil y descarada de aquí. Lo que pasa es que yo soy bastante seria muchas veces, y en esta sociedad de aquí echo mucho de menos el respeto por los demás, el conocer las obligaciones propias, porque aquí estamos aprendiendo a solo hablar de derechos. Dicen que tenemos muchas leyes. Bueno, si todos fuésemos capaces de respetar a los demás no nos harían falta leyes!


For the second time in less than a year, I've been to London. We also visited Oxford, that seemed very friendly and cozy to me.
England...it's just another way of seeing life. Perhaps I appreciate it because it's very opposite to how we see it here. I realised that the last time I wrote about it I went too far idealising. But I was amazed by the first impression!

Anyway, it's still difficult for me to find its bad things.

I think we should learn a lot from them, but if we were like them...well, then we wouldn't have this easy-living lifestyle, this nerve. What happens to me is that I'm much of a serious girl sometimes, and in this society of ours I miss respect for others, knowing our duties, because here we're learning to only speak about rights. They say there are too many laws. Well, if we all were able to respect everyone else we wouldn't need any laws!








A més a més, hui m'agradaria parlar-vos de la pel·lícula-documental Quant pesa el seu edifici, Sr.Foster?, que tracta sobre la vida de Norman Foster i la seua arquitectura. És impressionant, de fet l'he vista unes tres vegades i em fascina. Des de la banda sonora composada per Joan Valent fins a les increïbles imatges aèrees, està tractada amb tant de gust que és molt difícil no veure com és de magestuosa. A mi em deixa com en un estat de levitació sempre que la veig, perquè és molt serena i estimulant, i per damunt de tot inspiradora. Dóna forces per a voler fer coses grans. Us la recomane de veritat.

Además, hoy me gustaría hablaros de la película-documental ¿Cuánto pesa su edificio, Sr.Foster?, que trata sobre la vida de Norman Foster y su arquitectura. Es impresionante, de hecho la he visto unas tres veces y me fascina. Desde la banda sonora compuesta por Joan Valent hasta las increíbles imágenes aéreas, está tratada con tanto gusto que es muy difícil no ver quán majestuosa es. A mí me deja como en estado de levitación siempre que la veo, porque es muy serena y estimulante, y por encima de todo inspiradora. Da fuerzas para querer hacer cosas grandes. Os la recomiendo de verdad.

Apart from this, today I'd like to tell you about the film-documentary How much does your building weigh, Mr.Foster? which is about Norman Foster's life and his architecture. It's amazing, in fact, I've seen it more than three times and it fascinates me. From its soundtrack -composed by Joan Valent- to the incredible aerial images, it's treated with such a good taste that it is hard to not see how majestic it is. It leaves me like in a levitation state always I see it, because it's so very serene and stimulating, and above all it's inspiring. It gives strenght to want to do great things. I highly recommend it.

dimarts, 12 d’abril del 2011

El món és un cacau

Divendres me'n vaig de viatge de fi de curs, la direcció és sorpresa però algú s'endurà un regal.
Ho sent molt per l'espera, però una setmana i ja entrem en la recta final...fins a JUNY! La tensió està ahí, i m'agradaria agafar-la i estrènyer-la fins deixar-la sense res, m'agradaria poder fer un parèntesi cada vegada que vull relaxar-me, deixar de tindre somnis agitats totes les nits per la barreja de dades. Hui ha sigut un d'aquests xicotets punts i a part per agafar aire i preparar-me per a la baixada. Arriba el gran canvi, i estem previnguts...és dur, però n'estic ben segura: el després serà una gran recompensa.
I malgrat que el món és un desastre ací estarem nosaltres com a resistència. PER LA PRIMAVERA!

El viernes me voy de viaje de fin de curso, el destino es sorpresa pero alguien se llevará un regalo.
Lo siento mucho por la espera, pero una semana y ya entramos en la recta final...hasta JUNIO! La tensión está ahí, y me gustaría coger-la y estrujar-la hasta dejarla sin nada, me gustaría poder hacer un paréntesis cada vez que quiero relajarme, dejar de tener sueños agitados todas las noches por la mezcla de datos. Hoy ha sido uno de esos pequeños puntos y a parte para coger aire y prepararme para la bajada. Llega el gran cambio, y estamos prevenidos...es duro, pero estoy muy segura: el después será una gran recompensa.
Y a pesar de que el mundo es un desastre aquí estaremos nosotros como resistencia. POR LA PRIMAVERA!

On Friday I'm going to a secret place on my end of school trip, but someone is absolutely getting a gift from there.
I'm sorry for the long wait, but one more week and we're on the final countdown...until JUNE!
The tension is there, and I'd like to catch it and I'd like to scrunch it up until I left it with nothing inside, I'd like being able to have a parenthesis every time I want to relax, stop having these busy dreams every single night because of the information overload. Today was one of those small full stops to take a deep breath and get ready for the descent. The big change is coming, and we're forewarned...it's hard, but I'm pretty sure: the time afterwards will be a great reward.
And even though the world is a mess here we'll be as a resistance. TO SPRING!

dimecres, 2 de febrer del 2011

Espera, espera...ja falta poc!
Una setmana i tornarem a celebrar la fi dels exàmens...per a tornar a començar a estudiar per a la tercera avaluació.
Quin any més estressant però emocionant i enriquidor al mateix temps :)
Al meu conservatori pengen al tauler d'anuncis una frase cada mes. La d'aquest és:
No és ignorant qui no sap, sinò qui no vol aprendre.
Completament d'acord.

Espera, espera...¡ya falta poco!
Una semana y volveremos a celebrar el fin de exámenes...para volver otra vez a comenzar a estudiar para la tercera evaluación.
Qué año tan estresante pero emocionante y enriquecedor al mismo tiempo :)
En mi conservatorio cuelgan en el tablon de anuncios una frase cada mes. La de este es:
No es ignorante quien no sabe, sino quien no quiere aprender.
Completamente de acuerdo.

Wait,wait...it won't take long!
One week and we'll celebrate again the end of the exams... to just begin another time to study for the third term.
What an stressful year, but exciting and enriching at the same time :)
At my conservatory they put a 'quote of the month' in the noticeboard. This month's is:
You're not ignorant if you know nothing, but if you don't want to learn.
I completely agree with it.


Us deixe per un temps amb alguns dels quadres que visitàrem fa dos setmanes al museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, a l'exposició Jardins impressionistes; ara que tenim l'AVE anarem a passar el dia des de l'assignatura d'història de l'art, i va ser una experiència molt interessant. Sempre m'ha agradat molt la pintura impressionista, i a més estic un poc obsessionada amb la llum, així que el nivell d'empanament-impressió davant els quadres va ser prou important -si haguereu estat mirant-me en ixe moment s'haurieu rigut de la meua cara-.

Os dejo por un tiempo con algunos de los cuadros que visitamos hace dos semanas en el museo Thyssen-Bornemisza de Madrid, en la exposición Jardines impresionistas; ahora que tenemos el AVE fuimos a pasar el día desde la asignatura de historia del arte, y fue una experiencia muy interesante. Siempre me ha gustado mucho la pintura impresionista, y además estoy un poco obsesionada con la luz, así que el nivel de empanamiento-impresión delante de los cuadros fue bastante importante -si hubierais estado viéndome en ese momento os habríais reído bastante de mi cara-.

I leave you with some of the artworks we saw two weeks ago at Thyssen-Bornemisza Museum, in Madrid, from the Impressionist gardens exhibition; we made our debut with the new high-speed trains and went to Madrid as an initiative from our History of Art class, and I must say it was a very interesting experience. I've always loved impressionist paintings, and besides I'm a bit obsessed with light, so the amazement level in front of the paintings was quite high -if you had been looking at me at that time you would have laughed at my face-.


Gustav Klimt - Forester's House in Weissenbach on the Attersee

Claude Monet - Villas en Bordighera

Camille Pissarro - Maisons des paysans en Eragny

Charles Courtney Curran - Lotus Flowers


Joaquín Sorolla - La alberca, Alcázar de Sevilla.

divendres, 5 de novembre del 2010

Pròxima estació: esperança


Mentre estudie i vagabondege cada vegada amb menys temps per a eixir, sempre ve bé passar un temps amb la família...i m'he tallat els cabells curtíssims! Les fotos són del bateig del meu cosí que va néixer en Agost.

Demà aniré amb una amiga al concert de Los Delinqüentes, un grup que canta a l'alegria desvergonyida amb fons flamenc -impressionant per cert, toquen molt bé-. El pont de Desembre a Benasque a fer esquí de fons i marxes per la muntanya i en Nadal a Lisboa amb la mateixa gent del viatge de Florència (som 20 persones!).

Quines ganes d'acabar que tenim tots ja i no fa res que hem començat.
Per què el temps sempre ens porta la contrària?

Mientras estudio y vagabundeo cada vez más con menos tiempo para salir, siempre viene bien pasar un tiempo con la familia...¡y me he cortado el pelo cortísimo! Las fotos son del bautizo de mi primo que nació en Agosto.

Mañana iré al concierto de Los Delinqüentes, un grupo que canta a la alegría desvergonzada con fondo flamenco -impresionante por cierto, lo tocan muy bien-. El puente de Diciembre a Benasque a hacer esquí de fondo y machas por la montaña, y en Navidad a Lisboa con la misma gente del viaje de Florencia (¡somos 20 personas!)

Qué ganas de acabar que tenemos todos ya y no hace nada que hemos comenzado.
¿Por qué el tiempo siempre nos lleva la contraria?

While I study and I drift around every time with less time to go out, it's always good to have some moments with family... and I've cut my hair so short! The pictures are from my little cousin's baptism, he was born in August.

Tomorrow I'm going to Los Delinqüentes' concert, a group that sings to happiness with flamenco background -amazing by the way, they play flamenco so well-. December's long weekend in Benasque to do cross-country skiing and mountain marches, and Christmas in Lisbon qith the same people who came last year to Florence with us (we are 20 people!)

How strong is our will to finish now that we have barely started.
Why does time always argue with us?

dimarts, 22 de juny del 2010

Somnis


Mai m'havia parat a pensar detingudament quin és el meu somni. Què és allò que vull realitzar, professional o personalment. Podria ser... ser una dissenyadora influent, formar una família i tindre 5 fills sans i feliços, casar-me amb l'home més ric del món, comprar-me una mansió a Roma o ser molt exitosa en la vida professional.
Però crec que el meu somni tira més cap a altres camins.
Pense en fer les coses bé, en poder arribar a ser com vull ser sense fer mal o aprofitar-me de ningú i sobretot sempre enfocant-ho tot des d'un punt de vista humil. Deixar els peus subjectes a terra i mai caure en el món de la falsedat i de les vides buides, o més bé farcides de objectes materials sense sentit.
Crec que el meu somni és donar-li un significat a la meua vida, no ser un més d'aquells que naixen i moren com si passaren per una estació viatgera, sino deixar una influència, una ajuda, ser alguna cosa per als altres. Ser útil.

Nunca me había parado a pensar detenidamente cual es mi sueño. Qué es lo que quiero realizar profesional o personalmente. Podría ser... ser una diseñadora influyente, formar una familia y tener 5 hijos sanos y felices, casarme con el hombre más rico del mundo, comprarme una mansión en Roma o ser muy exitosa en la vida profesional.
Pero creo que mi sueño tira más por otros senderos. Pienso en hacer las cosas bien, en poder llegar a ser como quiero sin hacer daño o aprovecharme de nadie y sobretodo siempre enfocándolo todo desde un punto de vista humilde. Dejar los pies sujetos a tierra y nunca caer en el mundo de la falsedad y de las vidas vacías, o más bien llenas de objetos materiales sin sentido.

Creo que mi sueño es darle un significado a mi vida, no ser uno más de aquellos que nacen y mueren como si pasaran por una estación viajera, sino dejar una influencia, una ayuda, ser algo para los demás. Ser útil.



I never made a stop in my way to think carefully which my dream is. What's what I want to realize professional or personally. It might be ... becoming an influential designer, forming a family and growing 5 healthy and happy children, marrying the richest man in the world, buying a mansion in Rome or being successful in professional life.
But I believe my dream goes along a different way.
I think of doing things well, becoming what I want to be without damaging or taking advantage of anyone, and specially focusing everything from a humble point of view. To keep on having my feet on the ground and to never fall down in a world of hypocrisy and empty lives, or rather full of material senseless objects.

I believe that my dream is giving a meaning to my life, not to be one of those who are just bornt to die as if they were passing by a travelling station, but to leave an influence, to help, to be something for others. To be useful.

divendres, 30 d’abril del 2010

Al mar blau i gran

Em moc entre papers i llicències mètriques amb ganes de novetat, sortege les carreres de la insistència i balle entre els besos de la uniformitat esperant que per fi arribe el segon que ho canvie tot.
A mi que m'agradaria cantar a l'oit a l'alegria, tocar el piano a l'amor, pintar la cara al sol amb ceres de color...
Fer-li sucs de taronja al groc i postres de mangrana al blau, freses amb nata a la filosofia de la monotonia.
Que vinguereu amb mi per tirar-li colònia al coll de la soledat i riure'ns d'ella... que us pujareu a tots ixos avions i vinguesseu ací amb mi.

Me muevo entre papeles y licencias métricas con ganas de novedad, sorteo las carreras de la insistencia y bailo entre los besos de la uniformidad esperando que por fin llegue el segundo que lo cambie todo.
A mí que me gustaría cantarle al oído a la alegría, tocarle el piano al amor, pintarle la cara al sol con ceras de color...
Hacerle zumos de naranja al amarillo y postres de granada al azul,
fresas con nata a la filosofía de la monotonía.
Que vinieseis conmigo para echarle colonia al cuello de la soledad y reírnos de ella...que os subieseis a todos estos aviones y vinieseis aquí conmigo.

I move among papers and metric licenses looking forward to novelty, avoiding the races of insistence, and I dance between the kisses of uniformity waiting for the second that will change everything.

I'd like to sing sweetly at joy's ears, I'd like to play piano for love, I'd like to paint the sun's face in crayons...
Make an orange juice to yellow and prepare a pomegranate dessert to blue,
strawberries and cream to philosophy of monotony.
That you came with me to spread perfume on solitude's neck and laugh and make jokes of her...you all thinking of getting into those planes and come

diumenge, 13 de desembre del 2009

El pes d'un somriure

Sinceramente, el encontrarme desgraciada a pesar de mi condición, de mi postura, de mi familia, mis amigos, de mi mundo, de mis flores, de mis telas, de mis calles, de mi música, de mi arte... es algo que me hace sentirme aún peor.
No sé cómo puedo pasar días enteros llorando, sin hablar, sabiendo que todo lo que soy es una maravilla y que siga sin servirme de consuelo. El hecho de ser una adolescente dramática y bastante inocente puede que influya.
O puede que también me guste tanto la melancolía que necesite completar una ficha, un número determinado de días azules al año.
No me sale nada y mis planes no me entusiasman.
Mi vida no es dura, no es difícil, tampoco es un enigma demasiado complicado de resolver. Tengo 16 años, no sé nada aún pero me quejo como si fuese un sabio de ochenta años al que le han ocurrido todas las desgracias posibles.
Pero sigo sin sentirme bien a pesar de todo.

"Tal vez porque siempre pensamos que nuestro dolor es único, excepcional, como todo aquello que nos afecta.
Nadie puede amar como amamos nosotros, nadie sufre como sufrimos nosotros. Ese dolor de tripa, precisamente, "lo tengo yo, y no tú.

Es posible que haya también otras razones, más ocultas, más difíciles de entender."


Pues probablemente por esas razones ocultas que ni siquiera yo conozco os pido que me perdonéis por ser tan quejica y plasta, por soñar con volar demasiado alto cuando aún me queda mucho por vivir.

Sincerely, thinking I am an unfortunate person instead of my condition, my position, my family, my friends, my world, my flowers, my streets, my music, my art...is something that makes me feel even worst.
I don't understand how can I spend days crying, not speaking, and the fact of knowing everything I am is wonderful does nothing to me. Being a drama queen teenager and a little innocent may have influence on it.
Maybe I love melancholy so much that I have to fill a card , a particular number of blue days during the year.
Today I wasn't able to do anything well and I'm not very enthusiastic about my plans.
My life isn't hard, it isn't complicated, it's not a difficult enigma or a mistery. I'm only 16, I know nothing obout life but I complain as a wise 80-year-old man who has lived the most awful things.
But I can't feel better instead.

"Maybe because we always think our pain is unique, exceptional, as every single thing that concerns us.
No one loves the way we love, no one suffers the way we do. That stomachache is mine, not yours.
It may exist other reasons, more hidden, harder to understand.
"

Just because of those hidden reasons I don't even know, I beg you to forgive me for being such a moaner and a pain in the neck girl, for dreaming with flying so high when I still have got so much to live.

Prou és prou

No es por ser pesismista, pero mis planes no pudieron salir peor!
El puente fue asqueroso, sin dientes, me puse enferma nada más llegar y no pude salir ni un solo día, además de que no podía comer y mi alimentación se basaba en zumos. No tuvimos demasiada suerte, porque cuando llegamos empezó a llover y las temperaturas no eran lo bastante bajas, así que toda la nieve se deshizo y no pude ver casi nada.
Me sirvió para leerme un libro de 400 páginas en un día y para ver mucho la tele.

La verdad es que no es lo único malo, pero prefieron no contagiaros mi mala baba de estos días y haceros un mini-reportaje fotográfico de Morella, una ciudad del interior de Castellón que visitamos hace poco con el colegio y que me enamora con su aire antiguo y solitario.

I don't like being a pesimistic, but my plans couldn't get worse! My long weekend was awful, without my tooth, I began to feel sick when we had just arrived and I couldn't go out of the house any day, besides I wasn't able to eat and my meal was based on juices.
We weren't very lucky, because when we arrived it started raining and the weather wasn't cold enough, so the snow melt and I could barely see some white over there.
It made me read a 400 page book in a day and watch a lot TV.

It isn't the only bad thing that has happened to me this week, but I'd rather not to pass my bad mood on to you and leave you with a mini-photographic report about Morella, a city in the interior of Castellon we visited with school. I love it because of its old and lonely air.







dissabte, 28 de novembre del 2009

Fi

Adivinad qué es lo que voy a hacer este fin de semana...
¡NADA!
Bueno técnicamente estamos a mitad y esta mañana la he gastado en estudiar dos horitas buenas buenas de piano. Supuestamente ahora estoy haciendo de niñera de mis hermanas y mis primos, pero no suelen dar mucho trabajo.
Hoy me he dado un paseo más que maravilloso por el barrio del Carmen de Valencia -lo que yo le dije a los canadienses que era el barrio de los artistas, igual hasta me lo inventé-. Y mañana a mendigar un poco por un parque cualquiera, con termo de chocolate caliente o sin él :)

¡Y hasta me siento mal por no tener nada que hacer!

Guess what I'm doing this weekend...
NOTHING!
Well, technically, we're in the half of the weekend and this morning I spent two beautiful hours studying piano. I'm suposed to be baby-sitting my sisters and cousins right now, but they don't mean many trouble.
Today I had a great walk over valencia's Carmen Neighbourhood - told the Canadians it was the artists' neighbourhood, maybe I made it up a little bit xD-. And tomorrow Gin and I will have a nice afternoon with a flask full of chocolate or without it :)

I even feel sorry because I've got nothing to do!

diumenge, 22 de novembre del 2009

Tornar a l'origen per tal d'avançar

No puedo más, necesito un descanso de papeles y bolis sin tinta.
Pasar toda una tarde de viernes dedicada a hacer trabajos y ejercicios de matemáticas no es uno de mis pasatiempos favoritos, tampoco os voy a mentir.

El ballet fue increíble, un vestuario magnífico y una coreografía preciosa; me dio pena porque no fue casi nadie, pero lo disfruté muchísimo.
En cuanto a la fiesta, no tuvo tanto de fiesta. Empecé la noche con una noticia un tanto desagradable que me golpeaba en la cara como una ráfaga de viento y sucumbí a mis propios engaños llorando como una pava, pero gracias al Todo Cósmico tengo unos amigos y compañeros increíbles que me suben el autoestima tras una charla de desfogamientos internos y además me hacen reír, así que me sirvió de mucho.

¿Nunca habéis pensado que el amor es muy difícil? Yo esque creo que empecé mal desde el principio, y tras mútiples intentos y vendas en los ojos que no me dejaban ver, me engañé a mí misma sabiéndolo incluso yo. Puede ser que vivir engañada es más cómodo que afrontar la realidad y cuando viene el chasco es un poco tarde.

Así que me retiro a pasar una tarde tumbada en la cama mirando un punto fijo y pensando en la nada y a estudiar historia. No sé cuál de las dos opciones me atrae mas...




I can't stand it anymore, I need a break from papers and non-inked pens.
I don't want to lie to you, but spending a whole Friday afternoon doing homework and maths stuff is not one of my favourite pastimes.

The Ballet was great, the clothes were amazing and the coreography was very beautiful ; it made me sad to see that there weren't many people there , but I really enjoyed the show.

As regards to the party, it didn't have that much of a party. The night started for me with unpleasant news that had beaten me as a gust in my face and I suddenly succumbed to my own swindles crying as a fool. But thank god I've got great friends who help me improving my self-esteem after a loooong talk and besides, they make me laugh, so it helped me a lot.

¿Did you ever thought love is so complicated? I think I had a really bad beginning and after numerous attempts and big bandages covering my eyes, I deceived myself even though I knew I was doing it. Maybe living deceived is better than facing reality and when the disappointment comes it's a little too late.

So I'm just leaving to spend the whole afternoon watching a fixed point in the walls of my bedroom and thinking about nothing and studying history. I don't know which option I prefer...

divendres, 2 d’octubre del 2009

roig blanc verd negre blau gris i groc


Ya hace tiempo que tengo esto de escribir un poco abandonado, y es que no me sale nada a la hora de crear cosas ingeniosas -la originalidad no es mi fuerte, la verdad- así que me paso por aquí para contaros que ya he empezado lo que trataba en la entrada anterior.

Empezamos hará unas dos o tres semanas, en una clase nueva - agradecería a dios el hecho de ya no tener que subir cuatro pisos para llegar hasta mi pupitre, pero creo que mi celulitis a final de curso no va a estar tan de acuerdo-, con unos cuantos compañeros nuevos y con asignaturas nuevas, además de nuestro nuevo amigo, el Diluvio Universal. Una burrada, ¡yo no he visto llover así en mi vida!
Desde el primer día ya vienen agobiando con la selectividad, la universidad, y andamos todos un poco locos porque casi nadie sabe lo que quiere hacer. Además, con el cambio de sistema educativo y la introducción del plan Bolonia seremos la segunda generación en probar todo lo nuevo. Parece positivo, pero asusta bastante. Así que vamos todos de un lado para otro mirando carreras, considerando opciones y demás.
El curso pasado nos dijeron que este año los alumnos de francés haríamos un intercambio cultural con Noisy-Le-Roi, un pueblo a 3km de París con el que nuestro pueblo está hermanado. Y qué queréis que os diga, a todo el mundo le apetece irse a París en horario lectivo, pero no está demasiado claro que nos vayan a dejar -en mi colegio lo de salir es cuestión de convocar los Estados Generales,vamos, imposible-.

Para mí ha sido un buen comienzo a pesar del mal tiempo y del lío que nos están armando con los horarios, primero porque me encanta que llueva y segundo porque como nunca me entero, ni me va ni me viene que me cambien las horas.


Y bueno, como colofón a una aburrida entrada, un descubrimiento digno de Cristóbal Colón: la poesía de Pedro Salinas, que he encontrado esta semana en uno de mis libros favoritos -Ella,que todo lo tuvo de Ángela Becerra- y que me ha dado ideas para gastar los sms gratis que me había regalado mi compañía telefónica para este mes de un modo romanticote. Decidme que no os gustaría que os dieran las buenas noches con un poema de Neruda o de Aleixandre. Porque a mí sí. Así que le envié sobre 5 sms por noche a mi mejor amiga para hacer sus sueños un poquito más dulces :)


It's been a while since I wrote the last post and I've been letting this a little neglected.It's just because I couldn't think of anything clever to write -originality isn't my best quality- so, I'm here to tell you what happened with the beginnings and the school thing.
We started two or three weeks ago, we have a new classroom -I would thank god because I don't have to run upstairs to the 4th floor to get to my desk, but I think my cellullite at the end of the year won't agree-, a few new classmates, some new subjects and our new best friend: the Flood. It's been a lot, I've never seen raining that way!

Since the first day, everything's been about the university entrance examination and the majority of us doesn't even know what to study. All the teachers tell us about it every day.

Besides this, Spain admitted the Bologna educative plan and we will be the second generation to experiment with all these new things. It looks possitive, but it's kind of scary. So we walk from place to place considering different studies and some other options.
Last school year, they told us that the French students would be possibly inolved into a cultural exchange with Noisy-Le-Roi, a village next to Paris -only 3km far- our village is twinned with. And, I mean, everyone wants to go to Paris in teaching hours but in my school, letting us out is such a big issue -I mean impossible xD-.
It's been a good begining for me instead of the weather and our timetable changes.First because I love the rain and second because I'm out of it, I never realise the timetable changes because I never realise anything xD

And well, to end this post, I leave you with a new discovery worthy of Christopher Colombus: Pedros Salinas' poetry, which I found in one of my favourite books by Ángela Becerra. It gave me some ideas to spend the free sms my phone company gave to me this month a little more romantically.
Wouldn't you love to go to bed with a poem by Neruda or Aleixandre?
I would.
So I sent 5 sms per night to my best friend to make her nights the sweetest ones :)



LA VOZ A TI DEBIDA
Versos 1290 a 1316

Ayer te besé en los labios.
Te besé en los labios. Densos,
rojos. Fue un beso tan corto
que duró más que un relámpago,
que un milagro, más.
El tiempo
después de dártelo
no lo quise para nada
ya, para nada
lo había querido antes.
Se empezó, se acabó en él.

Hoy estoy besando un beso;
estoy solo con mis labios.
Los pongo
no en tu boca, no, ya no
—¿adónde se me ha escapado?—.
Los pongo
en el beso que te di
ayer, en las bocas juntas
del beso que se besaron.
Y dura este beso más
que el silencio, que la luz.
Porque ya no es una carne
ni una boca lo que beso,
que se escapa, que me huye.
No.
Te estoy besando más lejos.



Have a great weekend!

dilluns, 14 de setembre del 2009

Igual té

¿Què fas quan plou?
Quan plou i la pluja et colpeja en la cara , com si fóra un grup de percussió, com si les teues galtes siguéren dos timbals desafinats que es deixen acariciar per mans inexpertes.
Jo camine, escolte, espere el metro a l'estació mentre la pluja continua besant els meus cabells.
La música, un somriure que s'amaga davant un cartell publicitari. Un post ple de pegatines que algú va llevar i llençar a l'aire.
No sent ràbia, no sent res. Només la nostàlgia de quelcom que no ha passat, nostàlgia de situacions que no han ocorregut. No et passa mai això?

No ho sé, no sé si et passa.Perque no em parles, no t'interessa res del que et dic, només et dediques a observar-me mentre penses en altra cosa.Quant de temps he perdut amb tu, pensant en tu, recreant-me en tu. Existeixes? Per a mí ets diferent a la visió dels altres, sempre ho has sigut.
Clar que existeixes,és només que ja no com abans.

Ja no t'estime, només és la nostàlgia de que alguna vegada haguessis pogut abraçar-me per la cintura.Bo,pensant-ho millor ho has fet, pero sense ningun sentiment, sense ganes d'una resposta amorosa.Només volies tindre'm per a tu en cos, no t'importava l'ànima.
El cos, la pell, els besos sense trasfond.Què és això per a tu?No és res per a mí.
Abans era una tortura, veure't, esperar-te, pero perquè pense en les coses com si haguessin existit?
La gent no para, parla i parla i només pensen que muic per tu, que no sé fer altra cosa.
Sóc forta, sóc independent, no et necessite.Què passa si no vull cridar-te hui? Acàs et moriràs esperant? És clar que no.

El desengany s'ha aconvertit en res, ara és un divertiment, un passar el temps. T'observe dormir al sofà.Per què estic ahí?
No ho sé, abans ho hagués sabut però ara no tinc ni la menor idea.

Vaig a començar, no queda res més a dir.
Ets passat, jo vull present i futur.
Deixa'm estar, veste'n del meu cap, abandona el meu cos.
Millor dit,que només quede això, el cos.Que els teus besos no siguen gens per a mi, que el nervis desapareguen, que cada vegada que et vegi siga com quan tu em veus a mí: una més que passa per ací.

A algú li abellis un passeig amb la música més dolça?Un suc ensucrat?Una pel·lícula nostàlgica?
Doncs a mí,que sóc una romàntica i que sempre ho he sigut, que no sé concebir la vida sense persones però que estime la solitud,m'agrada estar soles.

Ja no sóc una morta en vida.Sóc la vida,sóc feliç.Ets l'únic resquici d'aquell temps trist en què no res existia a més de tu.Ja no.
Ja no muic en cançons d'Extremoduro, balle i visc en Delinqüentes.
Ja no
Ja
NO.

dimarts, 18 d’agost del 2009

Roma al revès

Recordé aquel viejo chiste, aquel del tipo que va al psiquiatra y le dice: Doctor, mi hermano está loco, cree que es una gallina.

Y el doctor responde: ¿Pues por qué no lo mete en un manicomio? Y el tipo le dice: Lo haría, pero necesito los huevos.

Pues, eso más o menos es lo que pienso sobre las relaciones humanas, saben, son totalmente irracionales y locas y absurdas, pero supongo que continuamos manteniéndolas porque la mayoría necesitamos los huevos.
(Woody Allen-Annie Hall, 1977-).

I thought of that old joke: This guy goes to a psychiatrist and says, 'Doc, my brother's crazy, he thinks he's a chicken.'

And the doctor says, 'Well why don't you turn him in?' and the guy says, 'I would, but I need the eggs.'

Well, I guess that's pretty much now how I feel about relationships. They're totally irrational and crazy and absurd, but I guess we keep going through it because most of us need the eggs.

(Woody Allen-Annie Hall,1977-)