Igual té

¿Què fas quan plou?
Quan plou i la pluja et colpeja en la cara , com si fóra un grup de percussió, com si les teues galtes siguéren dos timbals desafinats que es deixen acariciar per mans inexpertes.
Jo camine, escolte, espere el metro a l'estació mentre la pluja continua besant els meus cabells.
La música, un somriure que s'amaga davant un cartell publicitari. Un post ple de pegatines que algú va llevar i llençar a l'aire.
No sent ràbia, no sent res. Només la nostàlgia de quelcom que no ha passat, nostàlgia de situacions que no han ocorregut. No et passa mai això?

No ho sé, no sé si et passa.Perque no em parles, no t'interessa res del que et dic, només et dediques a observar-me mentre penses en altra cosa.Quant de temps he perdut amb tu, pensant en tu, recreant-me en tu. Existeixes? Per a mí ets diferent a la visió dels altres, sempre ho has sigut.
Clar que existeixes,és només que ja no com abans.

Ja no t'estime, només és la nostàlgia de que alguna vegada haguessis pogut abraçar-me per la cintura.Bo,pensant-ho millor ho has fet, pero sense ningun sentiment, sense ganes d'una resposta amorosa.Només volies tindre'm per a tu en cos, no t'importava l'ànima.
El cos, la pell, els besos sense trasfond.Què és això per a tu?No és res per a mí.
Abans era una tortura, veure't, esperar-te, pero perquè pense en les coses com si haguessin existit?
La gent no para, parla i parla i només pensen que muic per tu, que no sé fer altra cosa.
Sóc forta, sóc independent, no et necessite.Què passa si no vull cridar-te hui? Acàs et moriràs esperant? És clar que no.

El desengany s'ha aconvertit en res, ara és un divertiment, un passar el temps. T'observe dormir al sofà.Per què estic ahí?
No ho sé, abans ho hagués sabut però ara no tinc ni la menor idea.

Vaig a començar, no queda res més a dir.
Ets passat, jo vull present i futur.
Deixa'm estar, veste'n del meu cap, abandona el meu cos.
Millor dit,que només quede això, el cos.Que els teus besos no siguen gens per a mi, que el nervis desapareguen, que cada vegada que et vegi siga com quan tu em veus a mí: una més que passa per ací.

A algú li abellis un passeig amb la música més dolça?Un suc ensucrat?Una pel·lícula nostàlgica?
Doncs a mí,que sóc una romàntica i que sempre ho he sigut, que no sé concebir la vida sense persones però que estime la solitud,m'agrada estar soles.

Ja no sóc una morta en vida.Sóc la vida,sóc feliç.Ets l'únic resquici d'aquell temps trist en què no res existia a més de tu.Ja no.
Ja no muic en cançons d'Extremoduro, balle i visc en Delinqüentes.
Ja no
Ja
NO.