Báñate en mi ojos, que se joda el mar.

dimecres, 29 de juny del 2011

Adéu, adéu.

Després d'una llarga aventura de 3 anys per la blogosfera amb aquest espai, he conclós una etapa, i he decidit obrir-ne una altra. Estime tot el que ací he escrit, llegit i experimentat. Però pense amb la fi d'aquesta fase de la meua vida cal iniciar una nova aventura, també ací, és per açò que obriré altre bloc.
Aquesta és la nova direcció, i espere que molts de vosaltres em feu companyia durant aquest nou viatge :)

Después de una larga aventura de 3 años por la blogosfera con este espacio, he concluido una etapa, y he decidido abrir otra. Estimo todo lo que aquí he escrito, leído y experimentado. Pero pienso que con el fin de esta fase de mi vida hace falta empezar otra nueva aventura, también aquí, es por esto que abriré otro blog.
Esta es la nueva dirección, y espero que muchos de vosotros me hagáis compañía durante este nuevo viaje :)

After a long 3 years adventure over the blogosphere with this space, I've concluded a stage, and decided to open a new one. I love everything I wrote, read and experimented here. But I think that the end of this phase in my life must be accompanied by a new adventure, also here, and that's why I'm opening another blog.
This is the new direction, and I hope many of you keep me company during this new travel :)

dijous, 19 de maig del 2011

Revolució

#spanishrevolution

Junts contra la corrupció, contra el poder abusiu de bancs i polítics, per una democràcia que mire pel benefici del poble i no pel de la privilegiada classe política.
Per una democràcia real, JA! Fent força, tots units, podrem!
Pren el carrer!!!

Juntos contra la corrupción,contra el poder abusivo de bancos y políticos, por una democracia que mire por el beneficio del pueblo y no de la privilegiada clase política.
Por una democracia real,¡YA! ¡Haciendo fuerza,todos unidos, podremos!
¡¡¡Toma la calle!!!

Together against corruption,against the abusive power of banks and politicians,for a democratic system that must look for the people and not the privileged politic class.
For real democraty, NOW! Being strong,all together,we'll be able!
Take the streets!!!

dilluns, 16 de maig del 2011

Pau


El dia 8 de Maig va morir el meu iaio. I en el dia de la seua mort, tots aquells que el coneixiem el ploràrem amb el somriure a la boca. Puc afirmar, com ho féren tants amics i familiars seus, que era la persona més bona que he conegut en la meua vida. Mai el vaig sentir tindre una paraula dolenta per a ningú, mai vaig deixar de veure'l feliç amb les poques coses que tenia i d'admirar-lo. Era una persona humil, feliç i que tractava de fer-nos a tots feliços en treure'ns un xicotet somriure amb le seues bromes i que sempre volia tindre'ns a tots al voltant; volia que tots estiguérem units i que férem força de família com aquella que ell havia fet durant tota la seua vida. Potser no era un home de lluites, es deixava endur per la gran feina que la meua iaia va fer per ell, potser sigués conformista. Però a la seua manera, n'estic bén segura, ell va ser per moments l'home més feliç que he conegut.
La seua mort m'ha donat l'oportunitat d'aprendre moltíssimes coses: estimar la meua iaia com mereixia, veure la mort com quelcom de natural, aprendre a parlar de la mort i per suposat, a estimar més encara mon pare i admirar els valors que el seu pare li va transmetre i que ell em transmet a mi: intentar ser feliç sense fer mal a ningú, sempre ser bona amb la gent perquè això serà el que em done la felicitat.
Jo no estic trista pel meu iaio, perquè qui se'n va no patix; sempre he cregut que morir-se deu ser una experiència molt important per a u mateix. No sé per què però sempre he pensat que és ahí on descobrim el vertader sentit de la vida: potser no el tinga, potser hi haja un cel on anar en pau amb Déu (el meu iaio estava convençut d'això), potser morim i ahí s'acaba tot: passem a ser un tros més de la terra, una part més d'aquest cosmos màgic i infinit.
Per la meua banda, jo estic bé. Crec que més en pau. Descobrir la mort d'aquesta manera i en una època tan intensa ha sigut tota una experiència. I mentre escric açò no puc evitar esbossar un somriure i recordar-me'n dels contes del rabossot i les cabretes, de la mare carabassera i el pare carabassot, de la cicatriu que tenia en la cama que ell deia que li havia fet un cocodril...

El día 8 de Mayo murió mi abuelo. Y enn el día de su muerte, todos aquellos que le conocíamos lo lloramos con al sonrisa en la boca. Puedo afirmar, como lo hicieron tantos amigos y familiares suyos, que era la persona más buena que he conocido en mi vida. nunca lo escuché tener una mala palabra para nadie, nunca dejé de verlo feliz con lo poco que tenía y de admirarlo. Era una persona humilde, feliz, y que trataba de hacernos a todos felices con sacarnos una pequeña sonrisa con sus bromas y que siempre quería tenernos a todos alrederor; quería que todos estuviésemos unidos y que hiciésemos fuerza de familia como la que él hizo durante toda su vida. Probablemente no era un hombre de luchas, se dejava llevar por el gran trabajo que hizo mi abuela por él, puede ser que fuera conformista. Pero a su manera, estoy segura, él fue por momentos la persona más feliz que he conocido.
Su muerte me ha dado la oportunidad de aprender muchísimas cosas: querer a mi abuela como lo merecía, ver la muerte como algo natural, aprender a hablar de la muerte, y por supuesto, a querer más a mi padre y admirar los valores que su padre le transmitió y que él me transmite a mí: intentar ser feliz sin hacer daño a nadie, siemrpe ser buena con la gente porque eso será lo que me dé la felicidad.
Yo no estoy triste por mi abuelo, porque quien se va no sufre; siempre he creído que morirse debe ser una experiencia muy importante para uno mismo. No sé por qué pero siempre he pensado que es ahí donde descubrimos el veraddero sentido de la vida: posiblemente no lo tenga, puede ser que haya un cielo donde ir en paz con Dios (mi abuelo estaba convencido de eso), probablemente muramos y ahí se acabe todo: pasamos a ser un trozo más de la tierra, una parte más de este cosmos mágico e infinito.
Por mi parte, yo estoy bien. Creo que más en paz. Descubrir la muerte de esta manera y en una época tan intensa ha sido toda una experiencia. Y mientras escribo esto no puedo evitar esbozar una sonrisa y acordarme de los cuentos populares valencianos que me contaba, de la cicatriz que tenía en la pierna que él decía que le había hecho un cocodrilo...

On the 8th of May my grandfather died. And in the day of his death, every of us who had known him wepted for his loss with a smile on our face. I can state, as many friends and relatives of him did, that he was the best person I have ever known in my life. I never heard him say a bad word about anyone, I never saw him not being happy despite the few things he had. He was a humble person, happy and who tried to make us happier by making us smile a bit with his jokes, and he always wanted to have all us around; he wanted us to be bonded and to make the family strenght he'd done all his life. Maybe he wasn't a a fighter, he let himself flow through my grandmom's efforts, maybe he was a conformist. But in his way, I am so sure that he was, at some point, the happiest man I've ever known.
His death gave me the opportunity to learn lots of things: loving my grandmother the way she always deserved to be loved, seeing death as the natural thing it is, learning to talk about death, and of course, loving my dad even more and appreciate the values his father gave him, those that have been given to me by him: try to be happy without damaging anybody, always be good to others because that will be what gives you happiness.
I am not sad because of my grandad, because the ones who go don't suffer when they're gone; I always thought dying must be a very important experience for oneself. I dont' know why but I always thought there is where ona can discover the true meaning of life: maybe it has no sense, maybe there's heaven to go in peace and stay with God (that's what my grandfather was so convinced about), maybe we die and that's all: we become a small tiny piece of the ground, on more little spot in this magical, never ending cosmos.
Me, I'm fine. I think I feel more peace inside. Discovering death this way and in such an intense time has been an experience to me. And while I write these lines I can't help drawing a smile in my face and remembering the traditional valencian tales he told me, and his leg scar, which he said was a crocodile bite...

dimarts, 26 d’abril del 2011

Terra d'àngels



Per segona vegada en menys d'un any, Londres ha estat el meu destí. També visitàrem Oxford, que em va parèixer una ciutat molt acollidora.
Anglaterra...esque és altra forma de veure la vida. Potser jo l'aprecie perquè és molt oposada a com la vem ací. Me n'he adonat que l'última vegada que vaig escriure sobre ella em vaig passar d'idealitzar-la. Però va ser la primera sensació!
De totes formes, encara em costa trobar-li les coses dolentes.
Jo crec que deuriem aprendre moltes coses d'ells, però si forem com ells...doncs no tindriem ixa vida fàcil i descarada que hi tenim. El que passa és que jo sóc prou seria moltes vegades, i en aquesta societat d'ací trobe molt a faltar el respecte pels altres, el conéixer les obligacions pròpies, perquè ací estem aprenent a només parlar de drets. Diuen que tenim moltes lleis. Bo, si tots fórem capaços de respectar els altres no ens en caldrien, de lleis!

Por segunda vez en menos de un año, Londres ha sido mi destino. También visitamos Oxford, que me pareció una ciudad muy acogedora.
Inglaterra...esque es otra forma de ver la vida. Puede ser yo la aprecio porque es muy opuesta a cómo la vemos aquí. Me he dado cuenta de que la última vez que escribí sobre ella me pasé idealizándola. ¡Pero fue la primera sensación!

De todas formas, aún me cuesta encontrarle las cosas malas.

Yo creo que deberíamos aprender muchas cosas de ellos, pero si fuéramos como ellos...pues no tendríamos esta vida fácil y descarada de aquí. Lo que pasa es que yo soy bastante seria muchas veces, y en esta sociedad de aquí echo mucho de menos el respeto por los demás, el conocer las obligaciones propias, porque aquí estamos aprendiendo a solo hablar de derechos. Dicen que tenemos muchas leyes. Bueno, si todos fuésemos capaces de respetar a los demás no nos harían falta leyes!


For the second time in less than a year, I've been to London. We also visited Oxford, that seemed very friendly and cozy to me.
England...it's just another way of seeing life. Perhaps I appreciate it because it's very opposite to how we see it here. I realised that the last time I wrote about it I went too far idealising. But I was amazed by the first impression!

Anyway, it's still difficult for me to find its bad things.

I think we should learn a lot from them, but if we were like them...well, then we wouldn't have this easy-living lifestyle, this nerve. What happens to me is that I'm much of a serious girl sometimes, and in this society of ours I miss respect for others, knowing our duties, because here we're learning to only speak about rights. They say there are too many laws. Well, if we all were able to respect everyone else we wouldn't need any laws!








A més a més, hui m'agradaria parlar-vos de la pel·lícula-documental Quant pesa el seu edifici, Sr.Foster?, que tracta sobre la vida de Norman Foster i la seua arquitectura. És impressionant, de fet l'he vista unes tres vegades i em fascina. Des de la banda sonora composada per Joan Valent fins a les increïbles imatges aèrees, està tractada amb tant de gust que és molt difícil no veure com és de magestuosa. A mi em deixa com en un estat de levitació sempre que la veig, perquè és molt serena i estimulant, i per damunt de tot inspiradora. Dóna forces per a voler fer coses grans. Us la recomane de veritat.

Además, hoy me gustaría hablaros de la película-documental ¿Cuánto pesa su edificio, Sr.Foster?, que trata sobre la vida de Norman Foster y su arquitectura. Es impresionante, de hecho la he visto unas tres veces y me fascina. Desde la banda sonora compuesta por Joan Valent hasta las increíbles imágenes aéreas, está tratada con tanto gusto que es muy difícil no ver quán majestuosa es. A mí me deja como en estado de levitación siempre que la veo, porque es muy serena y estimulante, y por encima de todo inspiradora. Da fuerzas para querer hacer cosas grandes. Os la recomiendo de verdad.

Apart from this, today I'd like to tell you about the film-documentary How much does your building weigh, Mr.Foster? which is about Norman Foster's life and his architecture. It's amazing, in fact, I've seen it more than three times and it fascinates me. From its soundtrack -composed by Joan Valent- to the incredible aerial images, it's treated with such a good taste that it is hard to not see how majestic it is. It leaves me like in a levitation state always I see it, because it's so very serene and stimulating, and above all it's inspiring. It gives strenght to want to do great things. I highly recommend it.

dimarts, 12 d’abril del 2011

El món és un cacau

Divendres me'n vaig de viatge de fi de curs, la direcció és sorpresa però algú s'endurà un regal.
Ho sent molt per l'espera, però una setmana i ja entrem en la recta final...fins a JUNY! La tensió està ahí, i m'agradaria agafar-la i estrènyer-la fins deixar-la sense res, m'agradaria poder fer un parèntesi cada vegada que vull relaxar-me, deixar de tindre somnis agitats totes les nits per la barreja de dades. Hui ha sigut un d'aquests xicotets punts i a part per agafar aire i preparar-me per a la baixada. Arriba el gran canvi, i estem previnguts...és dur, però n'estic ben segura: el després serà una gran recompensa.
I malgrat que el món és un desastre ací estarem nosaltres com a resistència. PER LA PRIMAVERA!

El viernes me voy de viaje de fin de curso, el destino es sorpresa pero alguien se llevará un regalo.
Lo siento mucho por la espera, pero una semana y ya entramos en la recta final...hasta JUNIO! La tensión está ahí, y me gustaría coger-la y estrujar-la hasta dejarla sin nada, me gustaría poder hacer un paréntesis cada vez que quiero relajarme, dejar de tener sueños agitados todas las noches por la mezcla de datos. Hoy ha sido uno de esos pequeños puntos y a parte para coger aire y prepararme para la bajada. Llega el gran cambio, y estamos prevenidos...es duro, pero estoy muy segura: el después será una gran recompensa.
Y a pesar de que el mundo es un desastre aquí estaremos nosotros como resistencia. POR LA PRIMAVERA!

On Friday I'm going to a secret place on my end of school trip, but someone is absolutely getting a gift from there.
I'm sorry for the long wait, but one more week and we're on the final countdown...until JUNE!
The tension is there, and I'd like to catch it and I'd like to scrunch it up until I left it with nothing inside, I'd like being able to have a parenthesis every time I want to relax, stop having these busy dreams every single night because of the information overload. Today was one of those small full stops to take a deep breath and get ready for the descent. The big change is coming, and we're forewarned...it's hard, but I'm pretty sure: the time afterwards will be a great reward.
And even though the world is a mess here we'll be as a resistance. TO SPRING!

dijous, 3 de març del 2011

Manel

El cant a la quotidianeitat. L'himne a allò més dolç i normal. La poesia amb música que mai deixa de créixer i créixer dins dels qui la escolten.
Trobe que Manel saben fer màgiques les coses que a tots ens passen, i que no necessiten d'artificis per aconseguir ser especials. No precisen inventar-se estils, o vestir-se de forma estranya, i són originals pel fet de ser normals.
I en el món de la música, moltes vegades pense que la normalitat resulta menyspreada, que s'inventen coses que no són naturals per a aconseguir crear un efecte de diferenciació.
Són uns dels pocs músics que aconsegueixen fer-me plorar fent lírica dels sentits més habituals, perquè dins d'aquestes coses em veig a mi. I a la llum del Mediterrani, de Barcelona, de València, de Mallorca. I em fan somiar. Això que tanques els ulls i et veus perfectament dins les cançons com si fóssin un llibre, i passes les pàgines i no pots veure més que dolçor, familiaritat i la gota d'un gelat caient derretida en un dia d'estiu.
Malgrat cantar en català (que per a mi no és cap problema, més un avantatge perquè me n'identifique millor), han estat de gira per tota Espanya, inclús a Londres, Manchester i Glasgow, on les entrades es varen esgotar. Perquè les seues sensacions són universals.
No sabria quina cançó escollir, perquè totes em fascinen, però vos deixaré amb el clàssic vídeo de la seua versió de Common people de Pulp,(La gent normal) tocant al Mercat de La Boqueria de Barcelona. Crec que reflexa molt bé la seua essència i els seus valors.

El canto a la cotidianeidad. El himno a lo más dulce y normal. La poesía con música que nunca deja de crecer y crecer dentro de los que la escuchan. Creo que Manel saben hacer mágicas las cosas que a todos nos pasan, y que no necesitan artificios para conseguir ser especiales. No precisan inventarse estilos, o vestir de forma extraña, y son originales por el hecho de ser normales. Y en el mundo de la música, muchas veces pienso que la normalidad resulta menospreciada, que se inventan cosas que no son naturales para conseguir un efecto de diferenciación. Son unos de los pocos músicos que consiguen hacerme llorar haciendo lírica de los sentidos más habituales, porque dentro de estas cosas me veo a mí. Y a la luz del Mediterráneo, de Barcelona, de Valencia, de Mallorca. Y me hacen soñar. Como cuando cierras los ojos y te ves perfectamente dentro de las canciones como si fueran un libro, y pasas las páginas y no puedes ver más que dulzura, familiaridad y la gota de un helado derritiéndose en un día de verano. A pesar de cantar en catalán (que para mí no es ningún problema, más una ventaja porque me identifico mejor), han estado de gira por toda España, incluso en Londres, Manchester y Glasgow, donde las entradas se agotaron. Porque sus sensaciones y sus valores son universales. No sabría qué canción escoger, porque todas me fascinan, pero os dejaré con el clásico vídeo de su versión de Common people, de Pulp, tocando en el Mercado de La Boquería de Barcelona. Creo que refleja muy bien su esencia.

The singing to everydayness.
The hymn to the sweetest and the most common things. Poetry with music that never stops growing and rising inside those who listen to it.
I think Manel know how to turn into magical the things happening to all of us, and they need no tricks to get to be special. They don't need to make up styles, or dress up in weird ways, and they are original for the fact of being normal.
And in music world, many time I think that normality is underestimated, that people invent non-natural things to obtain a differentiation effect.
They're some of the few musicians that can make me cry creating poetry with the most habitual senses, because it's inside these thing that I see myself. And I see the Mediterranean light, Barcelona's, Valencia's, Mallorca's light. And they make me dream. Like when ou close your eyes and see yourself perfectly inside songs as if they were a book, and you go through the pages surrounded by sweetness, familiarity and the drop of a melted ice-cream falling down on a summer day.
Despite singing in catalan (which is not a problem for me at all, but an advantage because I feel easily identified), they have been on tour around Spain, and even London, Glasgow and Manchester received them with sold out concerts. Because their sensations and values are universal.
I wouldn't know how to choose only one song, because all of theirs fascinate me, but I'll leave you with their classical video singing their vesion of Pulp's Common people at the Boqueria Market in Barcelona. I think it reflects very well their essence.



diumenge, 20 de febrer del 2011

Com trobava a faltar els diumenges sense res a fer, de passejos per l'horta i de pel·lícules al sofà. De temps per a mi mateixa i per als amics.

Aquest cap de setmana ens ha passat una cosa que mai hauriem pensat d'una democràcia actual, i és que, al País Valencià se'ns ha prohibit sintonitzar la TV3 -un dels pocs mitjans de comunicació que fa un gran esforç per la difusió i normativització de la nostra llengua i que a més a més realitza un excel·lent treball en totes les seues produccions. Una de les televisions políticament més independents de l'Estat espanyol, si no la més-.
Estem arribant a un punt en què la ignorància ho justifica tot, i la falta de llibertat d'expressió no hauria de ser pròpia d'un sistema com el nostre. Qué més haurem d'aguantar? Quanta manipul·lació més per part dels governs de tots els colors per a justificar allò que fan mal?




Cómo echaba de menos los domingos sin nada que hacer, de paseos por la huerta y de películas en el sofá. De tiempo para mí misma y para los amigos.

Este fin de semana nos ha pasado una cosa que nunca habríamos pensado de una democracia actual, y es que en nuestra región se nos ha prohibido sintonizar la TV3 (Televisió de Catalunya) -uno de los pocos medios que hace un gran esfuerzo por la difusión y normativización de nuestra lengua y que además realiza un excelente trabajo en todas sus producciones. Una de las televisiones políticamente más independientes del Estado español, si no la más-.
Estamos llegando a un punto en el que la ignorancia lo justifica todo, y la falta de libertad de expresión no debería ser propia de un sistema como el nuestro. ¿Qué más tenemos que aguantar? ¿Cuánta manipulación más por parte de los gobiernos de todos los colores para justificar lo que hacen mal?



How much I missed sundays with nothing to do, of walks through the horta and to watch movies lying on the sofa. I missed some time for myself and friends.

This weekend something so ridiculous from a democratic system like ours happened: we have been prohibited to tune in to TV3 (Catalonian television) in our region -one of the few media groups that makes a huge effort to spread our language and our official grammar, appart from excellent productions. One of the most politically independent public (or private) televisions in our State, if not the most-.
We are at a point in which ignorance justifies everything, and a lack of expression freedom like this shouldn't be allowed in our system. What else do we have to stand? How much more manipulation coming from governments of any colour to justify their mistakes?




dimecres, 2 de febrer del 2011

Espera, espera...ja falta poc!
Una setmana i tornarem a celebrar la fi dels exàmens...per a tornar a començar a estudiar per a la tercera avaluació.
Quin any més estressant però emocionant i enriquidor al mateix temps :)
Al meu conservatori pengen al tauler d'anuncis una frase cada mes. La d'aquest és:
No és ignorant qui no sap, sinò qui no vol aprendre.
Completament d'acord.

Espera, espera...¡ya falta poco!
Una semana y volveremos a celebrar el fin de exámenes...para volver otra vez a comenzar a estudiar para la tercera evaluación.
Qué año tan estresante pero emocionante y enriquecedor al mismo tiempo :)
En mi conservatorio cuelgan en el tablon de anuncios una frase cada mes. La de este es:
No es ignorante quien no sabe, sino quien no quiere aprender.
Completamente de acuerdo.

Wait,wait...it won't take long!
One week and we'll celebrate again the end of the exams... to just begin another time to study for the third term.
What an stressful year, but exciting and enriching at the same time :)
At my conservatory they put a 'quote of the month' in the noticeboard. This month's is:
You're not ignorant if you know nothing, but if you don't want to learn.
I completely agree with it.


Us deixe per un temps amb alguns dels quadres que visitàrem fa dos setmanes al museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, a l'exposició Jardins impressionistes; ara que tenim l'AVE anarem a passar el dia des de l'assignatura d'història de l'art, i va ser una experiència molt interessant. Sempre m'ha agradat molt la pintura impressionista, i a més estic un poc obsessionada amb la llum, així que el nivell d'empanament-impressió davant els quadres va ser prou important -si haguereu estat mirant-me en ixe moment s'haurieu rigut de la meua cara-.

Os dejo por un tiempo con algunos de los cuadros que visitamos hace dos semanas en el museo Thyssen-Bornemisza de Madrid, en la exposición Jardines impresionistas; ahora que tenemos el AVE fuimos a pasar el día desde la asignatura de historia del arte, y fue una experiencia muy interesante. Siempre me ha gustado mucho la pintura impresionista, y además estoy un poco obsesionada con la luz, así que el nivel de empanamiento-impresión delante de los cuadros fue bastante importante -si hubierais estado viéndome en ese momento os habríais reído bastante de mi cara-.

I leave you with some of the artworks we saw two weeks ago at Thyssen-Bornemisza Museum, in Madrid, from the Impressionist gardens exhibition; we made our debut with the new high-speed trains and went to Madrid as an initiative from our History of Art class, and I must say it was a very interesting experience. I've always loved impressionist paintings, and besides I'm a bit obsessed with light, so the amazement level in front of the paintings was quite high -if you had been looking at me at that time you would have laughed at my face-.


Gustav Klimt - Forester's House in Weissenbach on the Attersee

Claude Monet - Villas en Bordighera

Camille Pissarro - Maisons des paysans en Eragny

Charles Courtney Curran - Lotus Flowers


Joaquín Sorolla - La alberca, Alcázar de Sevilla.

dissabte, 8 de gener del 2011

La música

La música és amor. Relació. Ordre. Desastre i meravella tot junt.
La música és com una dona, jo sempre l'he vista com una dona. Sensorial, sensual, reflexionada.
La música és com un amic. No importa el teu color interior, sempre t'acompanya. No importen els diners, ni l'hora del dia. Sempre pots acudir a ella i t'escolta.
La música és família. La coneixes, la vius, convius amb ella. És ta mare i ta filla.
La música és com el sexe:
Alguns dies la vols suau, tècnica, treballada. Vols contacte amb el so mitjançant el treball delicat i precís, la vols a prop però després d'haver-te-la guanyat. La vols de manera tendra. La estas estimant a poc a poc.
Altres dies la necessites dins teu de manera apassionada i desordenada. Fora la tècnica, fora controlar-se. Salvatge, desmesurada, la vols teua. Vols tot d'ella en un segon. Necessites agafar-la, abraçar-la.
La música és amor.



La música es amor. Relación. Orden. Desastre y maravilla todo junto.
La música es como una mujer, yo siempre la he visto como una mujer. Sensorial, sensual, reflexionada.
La música es como una amiga. No importa tu color interior, siempre te acompaña. No importa el dinero, ni la hora del día. Siempre puedes acudir a ella y te escucha.
La música es familia. La conoces, la vives, convives con ella. Es tu madre y tu hija.
La música es como el sexo:
Algunos días la quieres suave, técnica, trabajada. Quieres contacto con el sonido a través del trabajo delicado y preciso, la quieres cerca pero después de habértela ganado. La quieres de manera tierna. La estás queriendo poco a poco.
Otros días la necesitas dentro de ti de manera apasionada y desordenada. Fuera la técnica, fuera controlarse. Salvaje, desmesurada, la quieres tuya. Quieres todo de ella en un segundo. Necesitas cogerla, abrazarla.
La música es amor.



Music is love. Relationship. Order, Disaster and wonder everything together.
Music is like a woman, I've always seen it as a woman. Sensorial, sensuous, reflected.
Music is like a friend. It doesn't matter your inner colour, she's always with you. She doesn't mind money, or the time of the day you call her. You can always come to her aid and she listens to you.
Music is family. You know her, you live her, you live with her. She's your mother and your daughter.
Music is like sex:
Some days you want it soft, technical, elaborated. You want contact with the sound trough a delicated and precise work, you want it close but after having earnt it. You want her in a tender way. You are loving her slow.
Other days you need her inside of you in a passionate way. Out with the technique, out of control. Wild, vast, you want her yours. You want all of her in a second. you need to take her, to embrace her.
Music is love.